diumenge, 15 de juny del 2014

IVAN MORALES. DEFINICIONS...



Hola, em dic Ivan Morales i he decidit buscar aquestes definicions perquè em van semblar unes de les més importants de tot el tema que hem treballat.


La Guerra dels Segadors
La revolta catalana de 1640 va tenir un doble component social i polític, en primer lloc va ser una revolta pagessa contra els senyors i les autoritats com a protesta per la situació de pobressa en la qual es trobaven. En segon lloc, va ser una revolta de les classes benestants catalanes contra els intents delComte Duc d’Olivares d’uniformar la monarquía segons les lleís i constitucions castellanes.

Guerra de Successió
Va ser un conflicte bèl·lic internacional que, a més d’afectar al conjunt d’Europa, va incloure la Guerra de la reina Anna a Amèrica del Nord, a més d’accions de pirates i corsaris a les costes de l’Amèrica espanyola. En aquesta confrontació, a més de la successió de la corona hispànica, tambè hi havía la questió de l’equilibri de poder entre les diferents potències europees, considerant-se un dels primers conflictes globals. A la Guerra de Successió, destaquen el Duc de Villars, el Duc de Berwick, el Duc Marlborough i el príncep Eugeni de Savoia.
Aquesta guerra va finalitzar al 1713 amb la signatura del Tractat d’Utrecht.

Tractat d’Utrecht
Tambè anomenat Pau d’Utrecht o Tractats d’Utrecht i Rastatt, són un seguit de tractats de pau multilaterals signats entre la Corona de Castella, el Regne de França i els seus enemics bèl·lics a Utrecht (Províncies Unides, actualment Païssos Baixos) el març i l’abril de 1713, que donà lloc al final de la Guerra de Successió espanyola.

Antoni de Villarroel
Va nèixer a Barcelona el 1656, és el fill d’un militar gallec benestant, va seguir les passes del seu pare i va ingressar a l’exèrxit. Va viure els dos conflictes bèl·lics que van assetjar Barcelona de manera consecutiva entre finals del segle XVII i principi del segle XVIII, la Guerra dels Nou Anys i la Guerra de Successió.

Rafael Casanova
Va nèixer a Moià cap al 1660, en una família de llinatge i bona posició econòmica gràcies a l’explotació agrícola i al comerç del gra i de la llana. La seva família tenia un llarg historial de participació en els assumptes públics del Moianès, tradició que Rafael va continuar a Barcelona, on es va doctorar en dret i va exercir com a jurista abans d’exercir en càrrecs públics.
Casanova va ser el darrer conseller en cap del Consell de Cent de Barcelona, càrrec que va exercir des del 30 de novembre del 1713 fins al 15 de setembre del 1714.





dijous, 12 de juny del 2014

RUBEN BURGEN. EL BANDOLERISME A LA CATALUNYA MODERNA

 



 




Hola, sóc el Ruben i aquesta és la meva aportació al projecte...





 

 

 

 

EL BANDOLERISME 

A LA CATALUNYA MODERNA

El bandolerisme s’estén a l’actuació de lladres de camí i bandits, però també les guerres privades legals entre bàndols protagonitzades per senyors feudals, ciutats i monestirs. Entre 1580 i 1640 la lluita de bàndols es va generalitzar a tot Catalunya amb l’enfrontament entre els “nyerros” i els “cadells” .
 La rivalitat entre aquests dos claus nobles del Pirineu , es va estendre arreu del principat i es va convertir gairebé en una guerra civil soterrada.
Hi havia dos tipus:
- Els senyors bandolers: Lluites i rivalitats entre senyors feudals, ciutats i monestirs.
-Lladres de camí ral:  Robatoris , segrestos i assassinats.

Els bandolers sovint s’ajuntaven en quadrilles de més o menys 20 homes per fer les seves accions.
El tema del bandolerisme ha tret l’atenció dels historiadors des del segle XIX , en plena renaixençA , quan es volia veure en aquests personatges a uns veritables líders de la llibertat enfront del poder castellà. En el segle XX els estudis més significatius va realitzar-los Joan Reglà i les aportacions més recents les trobem a les obres de Núria Sales i Xavier Torres.
Com en molts indrets del mediterrani Catalunya, quan va decaure l’impuls econòmic medieval en favor de l’eix atlàntic, va esclatar el fenomen del bandolerisme que es perllongaria al llarg dels segles XVI i XVII.

Amb una base popular i aristocràtica, el bandolerisme té els seus orígens en la crisi de la baixa edat mitjana, tot i que el temps de la seva màxima intensitat el trobem entre 1540-1640 per iniciar la seva declinació en la segona meitat del segle XVII.
L’etapa de plenitud del fenomen s’hauria de situar en les primeres dècades del segle XVII, moment en el que van aparèixer bandolers com Rocaguinarda o Serrallonga.
Un fenomen de tan llarga durada com el bandolerisme no pot tenir explicacions úniques. Les seves causes són complexes i no es troben en un motiu aïllat, sinó en un conjunt de factors que van actuar de manera irracional.