dilluns, 2 de juny de 2014

ARIADNA MAYOLAS. VIUREM LLIURES O MORIREM



Hola, em dic Ariadna Mayolas Alsina i sóc alumna de segon d’ ESO de  l‘Escola Pia de Nostra Senyora. He fet aquest text per commemorar els 300 anys del setge de Barcelona. He escollit fer aquesta carta perquè crec que és important explicar la història de Catalunya utilitzant la forma en què la gent es comunicava abans.

Estic molt satisfeta del resultat. M’ha estat molt fàcil i m’ha agradat molt fer-ho perquè és una forma d’aprendre diferent a la que estem tots acostumats. He après moltes coses que abans no sabia del nostre passat. Per fer aquesta “carta“ a més dels coneixements que ja tenia, he utilitzat aquest còmic que he tret de la biblioteca de l’Escola:

GARCIA i QUERA, Oriol. Barcelona 1714. L’onze de setembre. Editorial Casals. Barcelona 2007 .




11 de setembre del 1715

Estimada filla,

Fa un any del millor acte de valentia que va fer el poble català, crec que ja ets prou gran perquè sàpigues tota la veritat del que va passar al setge de Barcelona. Tot va començar a l’any 1700, quan el rei Carles II va morir sense descendència. En el seu testament, posava que el succeís Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV. Però aquest fet va provocar una gran aliança europea per part d’Anglaterra, Àustria, Holanda, Portugal i Savoia, que pretenien la successió a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, segon fill de l’emperador austríac Leopold I. Cada futur ”rei“ tenia una forma de governar molt diferent. Mentre que Felip d‘Anjou estava d’acord amb la Monarquia Absoluta i volia que tots fóssim iguals, l’arxiduc Carles d’Àustria era partidari del Pactisme, acceptava les diferències, sabia escoltar, sempre pensava d’una forma en la que tots sortíssim beneficiats i era molt liberal. Així va començar la Guerra de Successió per la corona espanyola i amb ella les lluites en diversos fronts europeus i també a casa nostra, Catalunya, ja que les autoritats felipistes van imposar la seva política centralista violant les lleis del Principat. A poc a poc, es va anar estenent una popularitat a favor de l‘Arxiduc Carles d’Àustria. Al juny de l’any 1705, els catalans i els anglesos van signar el Pacte de Gènova amb el que, a canvi de la participació dels primers al bàndol dels aliats, Anglaterra es comprometia a proveir-nos d’armes, tropes i de garantir al nostre poble que no perdria les seves Constitucions fos quin fos el resultat de la guerra. Al mateix any, Catalunya, València, Aragó i Mallorca, ja veiem a l’Arxiduc Carles d’Àustria com al nostre futur rei.

Si vols que et digui la veritat filla meva, ara és quan de veritat va començar l’autèntica guerra per a nosaltres i també quan es comença a demostrar la fidelitat que tenim els catalans cap al seu poble. L’any 1702 els aliats de Catalunya van ser derrotats i les tropes borbòniques van ocupar Aragó i València i van començar a establir-hi les seves normes. L’any 1710, una ofensiva aliada va ocupar Madrid, però els exercits borbònics van fer replegar els aliats que només tenien el control de Catalunya, Balears i Gibraltar. Un fet imprevist va fer canviar la sort als catalans, filla meva. El jove emperador Josep I d’Àustria fa pujar al tron el seu germà, l’arxiduc Carles d‘Àustria provocant així un canvi en la política europea. Llavors, ni a Anglaterra ni a Holanda no els interessava que Espanya i Àustria s’unissin sota el govern d’un mateix monarca ja que volien continuar tenint un equilibri de forces al vell continent. Davant d’això, van trencar l’aliança amb Àustria i es van pactar les condicions i es va signar la pau a través del Tractat d‘Utrecht. Amb aquest pacte l’Arxiduc Carles d‘Àustria donava unes pautes al futur rei de la corona espanyola perquè deixés lliure al poble català de la seva política absoluta. Era l’any 1713 i finalment es va reconèixer a Felip d’Anjou com a rei d’Espanya a canvi d’importants concessions territorials i econòmiques als estats aliats, però en el cas dels catalans... Sense respectar el pacte de Gènova, els aliats van retirar les seves tropes de Catalunya. Els catalans no paràvem de fer aixecaments contra les tropes borbòniques, però gràcies a superioritat numèrica del seu exèrcit, l’invasor es va imposar i la desfeta dels nostres es va fer inevitable.

Les represàlies contra els revoltats eren salvatges, van morir més de 800 persones en combat o assassinades per les tropes invasores, només restaven per ocupar les ciutats de Barcelona, Cardona, Mallorca i Eivissa. Els catalans, aragonesos i valencians varem optar per vendre cara la nostra llibertat i varem decidir resistir sols. A finals de juliol del 1713, les forces del duc de Pòpuli van iniciar el setge de Barcelona. Es va establir un bloqueig naval a la ciutat que era esquivat per naus de Mallorca que portaven al nostre poble municions i menjar. La veritat filla, no sé si els catalans hauríem aguantat tant sense l’ajuda de Mallorca! El poble de Barcelona continuava aguantant, després d‘haver viscut successius setges i batalles en poc anys: el 1691, el 1697, el 1704, el 1705 i el 1706... Vàrem suportar molts bombardejos i vàrem conviure amb la fam durant molts mesos mentre vèiem com anaven creixent les bretxes a les muralles de la ciutat i com l‘enemic rebia tropes de reforç. Nosaltres aguantàvem com podíem, però el juliol del 1714 va assumir el comandament de les tropes d’assalt el duc de Berwick que, amb l’aportació de noves tropes, va sumar una força de 40.000 homes davant d’una ciutat amb poc més de 6.000 combatents, la majoria civils...

Durant el llarg i dolorós i terrible setge en què tot el poble català lluitava sota l‘ordre d’Antoni de Villarroel, durant el pitjor setge que havíem viscut, tothom que es podia mantenir de peu lluitava contra un exèrcit que no parava de créixer. Per contra nosaltres cada dia érem menys i estàvem més malalts, ferits, afamats... Però hi érem tots. Militars, estudiants, fusters, ferrers, llibreters, carnissers, pescadors, mestres d’aixa, traginers... Tots lluitaven per al seu poble! Els infants i les dones també hi érem. Algunes lluitant com a homes, altres tenint cura dels ferits i procurant d’alimentar a tothom com podíem i amb allò que podíem. Però tot l’esforç es va acabar aquell 11 de setembre que es va obrir la bretxa, van caure els baluards i Barcelona es va rendir.

Les conseqüències per a la ciutat són devastadores. Berwick extingeix el Consell de Cent, la Generalitat, les Corts i la Coronela. Es va crear la Reial Audiència com a nou òrgan de govern i va aparèixer la figura del capità general, la màxima autoritat del país. Es van abolir les institucions catalanes i es van imposar les lleis del regne de Castella. Els borbons van aconseguir finalment imposar l’absolutisme monàrquic a tot el territori i a partir d’aquell moment l’autoritat del rei estava per damunt de qualsevol de les lleis humanes. Es van suprimir les vegueries i es va crear una nova divisió del territori per tal de controlar millor el principat. Es van imposar corregidors de nomenament reial, càrrecs vitalicis, generalment d’origen castellà.
Tot va quedar afectat. A nivell cultural, es va prohibir l’ús públic de la nostra llengua i es va implantar el castellà en tots els àmbits: administració, justícia, religió i educació. També es va prohibir l’edició de llibres en català i totes les universitats catalanes es van clausurar perquè eren considerades focus de resistència i es va crear la de Cervera. Tots els documents escrits en català van ser cremats. A nivell econòmic també hi va haver estralls. Es van confiscar les rendes dels principals dirigents de la resistència i es van produir molts embargaments de propietats. La repressió fiscal es va concretar en innombrables impostos i contribucions abusives, a més de l’obligació d‘allotjar i alimentar les tropes de l‘exèrcit d‘ocupació que envaïa el Principat. A nivell social el patiment va ser indescriptible. A Barcelona, les més de 30.000 bombes llençades per l‘exèrcit borbònic van deixar un terç dels edificis en ruïnes i un altre terç molt malmès. La ciutat va perdre més de 7.000 persones. Molts dels morts van ser enterrats al Fossar de les Moreres. Durant els mesos següents, uns 6.000 catalans van ser exiliats i 4.000 van ser empresonats. L‘exèrcit ocupant va construir la Ciutadella militar per assegurar-se el control i la submissió de la ciutat. Per fer-ho s’imposa un donatiu forçós, prestacions de treball i s’enderroquen unes nou-centes cases del barri. Més de 40.000 persones van ser traslladades sense cap tipus d’indemnització, ens van requisar totes les armes incloent-hi tots els ganivets amb punta i també es van requisar les banderes gremials.

Filla meva, ara que ja saps tota la veritat fes-me un últim favor abans que els espanyols ens matin aquesta nit als pocs catalans que quedem vius en aquesta presó, passa aquesta carta de generació en generació. Vull que tots sàpiguen el que va passar realment l’11 de setembre. Explica-ho als teus fills i que ells ho expliquin als seus i aquests als seus i així successivament, perquè malgrat que aquest 11 de setembre del 1714 representa la fi d’un estat no serà la fi d’un poble si persones com tu seguiu lluitant amb les paraules i la veritat.

Sigues forta filla meva i sàpigues que el teu pare i jo t’estimem molt.

“ Viurem lliures o morirem”



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada