dilluns, 2 de juny de 2014

IU GRAN DE TERRA. TRAGÉDIES DEL SETGE




Hola em dic Iu i sóc un alumne de 2n d’ESO. El “Projecte 1714” l’hem fet amb l’objectiu de donar a conèixer els nostres coneixements sobre el tema i per poder saber què és el que ha viscut la ciutat on vivim, en el passat.

Per fer aquesta feina he consultat aquesta font: 
 
Albareda, J. La guerra de successió dia a dia. 1713-1714. El setge de Barcelona i l’11 de setembre del 1714. Barcelona: Sapiens, 2013

Com a conclusió, penso que és un treball molt interessant de fer i el valoro com a un treball idoni per a nosaltres, si menys no per a mi. Es podria dir que l’objectiu de grup que buscàvem, s’ha complert perquè hem treballat el tema a l’aula. El meu personal, que era aprendre sobre el que va passar durant el setge borbònic a la ciutat de Barcelona i com ho va viure la seva població... s’ha ben complert.


http://www.llegirencasdincendi.es/2012/12/1714-el-setge-de-barcelona-xavier-hernandez-cardona-angle-editorial/

Em llevo. Avui és un dia fosc, sembla que plourà. Encara que això és el que sembla cada dia. Obro la finestra i miro a través d’aquesta, no val la pena sortir. Carrers bruts, plens de sang. Calculo que en els dies normals, sense batalles, a cada hora una persona mor com a conseqüència de la inanició. Però, durant els dies de batalla, el nombre és incalculable. A casa no hi ha ningú tret de mi. Els meus pares són membres de la coronela i es passen les hores al carrer, als baluards, a les muralles... A mi no m’agrada gens la guerra però això no vol dir que no col·labori en la defensa de la nostra ciutat. Jo em dedico a l’atenció als ferits durant i després de la batalla.
Quan puc, decideixo anar a la biblioteca on trobo una mica de calma i puc fer una cosa que sempre m’ha agradat, llegir. Sempre m’ha agradat descobrir coses, aprendre... Des de que no hi ha escola, llegir és l’únic que em queda per continuar aprenent. Ara els meus mestres són la vida i els llibres.
Abans del començament del setge seia mirant la muntanya del Tibidabo, però ara m’assec mirant al mar, així no veig els centenars de tropes de Felip, que ens tenen rodejats i que poc a poc és van apropant. Ara deuen estar a uns 500 metres de la muralla, concretament del Baluard de Santa Clara. Degut a això, allà és on s’aplega el major nombre de soldats civils.
Avui, caminant cap a la Biblioteca vaig poder observar, un cop més, com la por consumeix fins l’últim mil·límetre de la ciutat. Per anar-hi, sempre passo per davant la casa dels meus oncles on fa poc que el meu oncle va morir en una batalla. Encara me’n recordo quan hi anàvem amb els pares per passar i celebrar el cap d’any en família. L’edifici era molt bonic, tenia una tonalitat més aviat taronja, ara és gris. El canvi de color és senzill d’explicar: simplement és un reflex de com està tota la ciutat.
Aleshores, vaig arribar a la Biblioteca i vaig recuperar la lectura del llibre que portava ja uns dies llegint. Era el llibre titulat Tristany i Isolda. D’alguna manera, llegir llibres em traslladava fora del que estava passant. Fora del món en el que vivim i que cada dia és pitjor.
De sobte vaig sentir un soroll molt fort seguit d’un so d’alerta. De seguida vaig saber que era un bombardeig de les tropes borbòniques i venia del baluard de Santa Clara. La gent de Barcelona ja estava preparada perquè ja feia dies que es venia a venir. Així que vaig sentir aquell terrabastall vaig deixar el llibre i, com tothom vaig anar a ajudar. Un com més començava la meva tasca d’organitzador de llits de ferits. Varem començar a omplir la plaça del Born que en un no res va quedar atapeïda de ferits i de moribunds, tant és així que varem haver d’estendre la gentada per tots els carrers del voltant. Vaig continuar la meva feina per tota la zona avançant fins a la plaça dels Traginers passant pel carrer de l’Esparteria, el dels Ases o la plaça de Santa Maria des d’on vaig agafar el carrer dels Abaixadors.
Hi havia molta gent amb la cara desfigurada degut als cops rebuts o de caigudes des d’una certa alçada. Va ser quan transportava a una persona que tenia tota la pinta de ser una senyora que vaig sentir una olor familiar. Una olor que era molt present a casa. Quan la vaig aparcar junt amb tots els altres ferits, em va semblar que em parlava. M’hi vaig atansar perquè la pobra dona no tenia ni força per parlar.  Amb prou feines la vaig sentir i del que em va dir només vaig entendre que deia el meu nom. La vaig acomodar tan bé com vaig poder i me’n vaig anar a agafar més cossos però no podia treure’m del cap les seves paraules. Tractava sense èxit esbrinar què havia volgut dir. Després d’una estona vaig relacionar-ho tot... l’olor coneguda, el meu nom... i vaig arribar a la conclusió de que aquella dona era la meva mare. Vaig deixar-ho tot i vaig córrer amb totes les meves forces cap al carrer Agullers, allà on jo l’havia deixat. Quan vaig arribar, ella ja no hi era. Vaig veure un company acabant d’enterrar uns cossos. Li vaig preguntar què havia passat amb els cossos que hi havia allà. Em va dir que havia fet el de sempre: els cossos morts se’ls ha d’enterrar, sinó poden transmetre moltes malalties.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada