dimarts, 3 de juny de 2014

MARIONA ARISA i BERTA ARMAN. NOSALTRES TAMBÉ HI ÉREM





Som la Mariona Arisa i la Berta Arman de l’Escola Pia Nostra Senyora del curs de segon d’ESO. Hem col·laborat en el projecte de 1714 aportant el nostre coneixement fent un exercici d’empatia històrica posant-nos a la pell d’una dóna que hauria viscut el setge de Barcelona d’una manera diferent a les altres dones de la ciutat. 

Trobem que la feina feta ha estat interessant i hem escollit fer un text explicant fets de les dones perquè era el tema que més ens interessava d’aquella època. Sabent que no vam guanyar, nosaltres, els catalans ho celebrem per commemorar el tricentenari dels fets de 1714 per recordar la nostra història amb la vista posada al futur, per construir el present tot aprenent dels errors i dels encerts del passat.  

Estem contentes del resultat.

Les fonts d’informació usades han estat,  



Nosaltres també hi érem
Nosaltres també hi érem, tot i que ningú parlava de les nostres tasques que eren igual d’important que les dels nostres marits, ens dedicàvem a curar ferits, treballar a tallers, mantenir com podíem l’economia de la casa.
Sóc la Montserrat, dona del difunt Vicenç Vilana, he passat tota aquesta vida cuidant d’ell i de la meva família i lluitant per aquesta terra catalana que tant ens ha costat de defensar. Tenia sis fills, per sort, després d’aquesta lluita me’n van quedar dos. Els alimentava a base de pa, quatre d’ells van morir lluitant per aquest territori, exercint de soldats. Eren part de la famosa Coronela de Barcelona.
La meva tasca era infiltrar-me els les tropes enemigues, vaig conèixer un oficial, del que vaig ser l’amant un quant temps, jo no era la típica dona que estava tot el dia a casa, ja que el meu home no va anar a l’exèrcit a causa de la seva coixesa.
Aquest treball no era el més desitjat per mi però em va tocar fer-lo ja que algú ho havia de fer, m’ho van demanar, i la veritat es que jo era la més preparada i amb millors condicions, perquè com he dit, el meu marit cuidava de la casa, els fills.
La María, la meva veïna, havia de cuidar dels seus fills, buscar menjar i diners per portar a casa, com la majoria de dones d’aquesta època, en  la meva llar era completament diferent, jo feia els treballs forçats.
En aquell temps era molt incòmode vestir-se, sempre anàvem amb cotilla, i amb unes faldilles llargues, amb davantal, que ens cobrien totes les cames, així vestien les dones búlgars, ara bé, les importants i riques, vestien més guarnit, unes faldilles i el mirinyac.
Ara ja ha passat tot, tinc vuitanta set anys i recordo perfectament el dia en que les tropes contràries ens van atacar, era l’onze de setembre de 1714 i tots estàvem espantats pel que ens podia passar.
Era, més que mai, una cruel guerra civil. Òbviament, també era una guerra per la defensa de les lleis i constitucions del país, per les llibertats amenaçades per un enemic que presentava un anticatalanisme radical. 


http://micalets.wordpress.com/tag/18th-century/




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada